El convidat

Del nou programa de l’Albert Om sóc conscient que és difícil esprémer més el seu contingut. Ha estat elogiat pels crítics i ha rebut el suport de l’audiència que es mereixia. No obstant això, m’ha sorprès veure poques referències a la gran càrrega emocional d’aquest espai. En els temps barrocs que corren, qualsevol programa que ens explica quelcom colpidor que pot emocionar a l’espectador, és analitzat amb cert escepticisme. Últimament, ja només plora Belen Esteban i succedanis: les llàgrimes es venen i es compren. L’espectador s’ho mira.

A “El convidat” la cosa va al revés. En el primer episodi, la Teresa Gimpera explicava la mort del seu fill uns 20 anys enrere. Uns fets duríssims, però tots sabem que el temps cura les ferides i la Gimpera es manegava amb solvència i aplom. En canvi, l’espectador (sigui Albert Om allà mateix al pis on passava el cap de setmana, sigui X assegut al sofà de casa seva el dilluns a la nit) és qui no podia evitar que se li escapessin unes llàgrimes.