Thom Yorke no sap fer el moonwalk. Ell prefereix ballar a ritme d’atac epilèptic, a base d’espasmes, ben bé com si es tractés dels últims moviments de vida d’un gat esclafat en mig d’una carretera. Arribarà un dia en que aquesta dansa descompassada quallarà als clubs de ball alternatius de mig món, i després es donarà a conèixer a les sales freqüentades per hip-hoperos, i la Lady Gaga de torn l’adoptarà com a bandera. Serà llavors quan els segurates de les discoteques no podran distingir entre un ballarí sobrepassat d’estupefaents i un fidel seguidor de la banda anglesa Radiohead, que ahir va llançar el seu nou cd "The King of Limbs".

Els veïns del 3r 2ª són molt de kebab per solucionar els sopars i últimament estan descobrint les bondats del menjar japonès. Aquest estiu es plantegen acollir un nen refugiat d’un campament sahrauí, veuen les pel·lícules en versió original perquè de tot se’n aprèn i reciclen que fa gust només de veure. I sort en tenen que, per anar a la casa de Sitges els caps de setmana, ja poden enfilar pels túnels del Garraf a 120km/h.

Tinc curiositat per la interpretació psicològica de les firmes i la lletra. Internet està ple de manuals sobre aquest tema. Sembla senzill, però segur que és molt més complex del que em penso. Jo només conec les teories més bàsiques: si tens tendència a escriure cap amunt ets una persona positiva, si subratlles la firma ets segur de tu mateix... Recordo que una experta a la televisió deia que el comportament sexual es reflectia en la lletra “g”: com més gran li dibuixis la cua, millor.

Sóc constant i m’agrada acabar el que començo. El problema és que un blog no té final. Ara m’he aficionat al Twitter, és més immediat, però això dels 140 caràcters és un conyàs. Començo a escriure, sobrepasso el límit i he de retallar. L’altre dia el Quim Monzó es va obrir un compte i va aconseguir nosequants mils de seguidors en un sol dia. Ahir ja havia cancel·lat el seu perfil. Per cert, que els telenotícies de la Sexta en fan noticies, dels hashtags.