El fotògraf Pedro Madueño exposa al Caixa Fòrum una selecció dels seus millors retrats periodístics
No hi ha millor homenatge per a Madueño que compartir exposició, paret per paret, amb Francisco de Goya. Aquests dies al CaixaForum s’hi exhibeix una mostra del genial retratista de la Cort de Carles IV que, gràcies a les seves pinzellades, ens ha permès posar cara als monàrquics espanyols que regnaven Espanya en el traspàs del segle XVIII al XIX. Madueño, al seu torn, acompleix una missió similar en els darrers 35 anys. Les fotografies de l’audaç retratista de La Vanguardia construeixen dia rere dia un relat de memòria col·lectiva que permet fixar a la retina del lector l’esdevenir de la cultura contemporània.
 |
| Pedro Madueño en una sessió del Parlament de Catalunya. TVC. |
Un desafiant primer pla de la cara de Quim Monzó dóna la benvinguda al visitant. L’escriptor català apareix embetumat de crema d’afaitar, l’hem interromput mentre s’arreglava per aparèixer al retrat que havia de fer Madueño. No obstant, el fotògraf sempre porta una càmera compacta a mà per les situacions inusuals i imprevistes que es puguin presentar durant el dia, i pitja el disparador. És llavors quan descobrim al Monzó més íntim i personal, que deixa a mitges les tasques d’higiene personal per obrir-nos la porta, i l’enxampem a mig afaitar. Un visitant s’atura davant la foto i esbossa mig somriure: Madueño ha aconseguit que l’inquietant i impenetrable escriptor es mostri davant nostre vulnerable.
La tasca de Pedro camina de la mà del periodisme més interpretatiu, tot i que ell s’afanya en les entrevistes en vincular els seus retrats al fotoperiodisme que intenta plasmar la realitat de la forma més fidel possible. En els primers plans dels rostres més madurs, la fotografia traspassa la seva vessant més anecdòtica i momentània i ens permet extrapolar uns trets facials propis d’un instant a tota una manera de fer i ser. És el cas del retrat de Joan Marsé, en el qual s’esdevé una lluita entre llums i ombres per conformar una expressió afectada i reflexiva. En el seu rostre, marcat pel pas del temps, les arrugues són abismes profunds que conflueixen en el negre implacable en què es perd el fons de la fotografia. El retrat es converteix gairebé en un conjunt de llums que elaboren una figura icònica, la més precisa, explicativa i alhora emocionant.
 |
| Antoni Tàpies. Pedro Madueño. |
Segurament la temàtica de retrat amb què Madueño s’ha fet més conegut entre el públic és el de motiu polític, també present en la l’exposició. És molt interessant la proposta arriscada de retrat a Joan Carles I, què apareix de perfil i a contrallum, de manera que la seva silueta es contraposa amb el fons lluminós i es conforma negre , recordant vagament a la clàssica fotografia de perfil del cineasta Alfred Hitchcock. Just al seu costat del retrat del Borbó, observem un contrapicat de Jordi Pujol amb els braços creuats, el Palau de la Generalitat de taló de fons i dos Mossos d’Esquadra que en custodien l’entrada. Un retrat que contrasta amb el d’Artur Mas, un rigorós primer pla en què el President es mostra amb aire reflexiu. Completa la paret una instantània del jutge Baltasar Garzón, que es presenta amb les mans a les butxaques i posat voluntariós.
Un retrat de Ferran Adrià amb el torç nu (Madueño diu que el cuiner és un personatge molt interessant de plasmar), el raig de llum que il·lumina la mirada del poeta Miquel Martí i Pol o la creu que marca la galta del pintor i escultor Antònia Tàpies destaquen en una exposició en què comparteixen paret alguns dels escriptors, polítics i figures de l’espectacle més rellevants i interessants que hi ha hagut a Catalunya i Espanya des de 1977 fins l’actualitat. No obstant, el savoir-faire de Madueño no es manifesta en la seva màxima esplendor quan observem les seves obres ampliades i emmarcades en una sala d’exposicions, sinó que el seu hàbitat natural és entre les pàgines de La Vanguardia. És un exercici interessant posar de rellevància el treball d’aquest magnífic fotògraf en una exposició, però s’ha d’entendre la seva obra com la magnifica conjunció de text i imatge que s’esdevé diàriament en el periòdic. Madueño realitza, de forma subtil i intencionada, les millors instantànies per dotar de poètica a l’actualitat.
Enllaços d'interès
