Fill de puta, looser i egòlatra

Tomás Fuentes | Fotografia de Guillermo Ruiz 

Tomás Fuentes, guionista a La Competència de Rac1, prepara el seu salt al teatre amb l’agència 12 monos 

Hi ha un caixer automàtic a la Plaça del Diamant del barri de Gràcia de Barcelona on els vespres de cap de setmana sempre s’hi forma cua. Per anar a sopar o a prendre alguna cosa, els més conservadors escullen el caixer de tota la vida, amb porta i pestell interior per tancar i treure diners en la intimitat. La Caixa ofereix calefacció i uns instants de solitud davant de la pantalla tàctil que conviden a la reflexió. Més ara que han procurat dotar els caixers d’una intensa llum fluorescent blava que fa de l’acte de treure diners una experiència gairebé extrasensorial. A la majoria de clients de l’entitat amb la cartera poc pesant, però, no els importa fer minvar el compte corrent a la intempèrie i escullen el dispensador de bitllets que fa cantonada. Targeta – 20€ - pin – sense rebut, targeta – 20€ - pin – sense rebut. La cua, que sovint s’allarga fins a interrompre el pas dels vianants que passegen pel carrer, també sol minvar sempre més ràpid.

Allà espera pacient el seu torn Tomás Fuentes (Barcelona, 1983), palplantat darrera meu i subjectant amb una mà una cigarreta que després tirarà al terra mentre amb l’altra s’acosta el mòbil per mirar, per enèsima vegada, el Twitter. S’ha aprimat i últimament decideix tallar-se més curts els cabells, que ja gairebé no tenen temps per desordenar-se. Abans també es deixava patilles i perilla però ara fa créixer una barba uniforme poc frondosa que deu retallar un cop per setmana. Porta ulleres discretes de pasta que amplien els ulls de miop i reposen sobre un nas prominent. La boca és tan sols això, una obertura bocal sense gairebé llavis que la precedeixin.

- En l’entrevista que et vull fer m’agradaria tractar de teoritzar sobre l’humor. No sé si ho trobes una bajanada...

- No, perfecte. Es pot intentar, hi ha llibres sencers que en parlen.

En Tomàs Fuentes parla de chistes i de fer risa, que no d’acudits i de fer gràcia. Perquè si alguna cosa és aquest guionista és incorrecte. Preguntar-li a ell si es pot fer humor de tot és preguntar per una evidència fàcilment contrastable fent una ullada a tots els programes de televisió i ràdio per on ha passejat la seva afilada ploma. Bé, ploma... aquí s’escriu amb ordinador i a contrarellotge per entregar els guions a temps. “Un cop acaba La Competència (Rac1) fem una reunió i intuïm els temes que seran importants el dia següent, fem una escaleta molt breu i ens repartim els temes i personatges que els protagonitzaran. Jo entro una mica abans i ho faig tot al matí, el mateix dia. Un minut abans de començar encara estem entregant peces”. El got de whisky i la màquina d’escriure sempre sumen èpica a qualsevol escena en una redacció però no resulten gaire pràctics.

Tomás Fuentes | Fotografia de Guillermo Ruiz 


Càncer, SIDA, gays, sud-americans i Lucía Etxebarria són temes recurrents per a en Tomàs. És bon guionista pel que escriu, sí, però també perquè sap en quin lloc i en quina dosi pot aplicar el seu humor corrosiu. “Hi ha dies que em toca fer temes que em suden la polla, però bé... has d’anar a favor del programa. En un guionista és igual d’important el talent com saber-se adaptar al programa”. Analitza situacions mundanes del dia a dia de qualsevol o grans temes d’actualitat amb la mateixa precisió que un cirurgià obre un cos per començar-lo a operar. Amb la gramàtica com a bisturí i la retòrica com a pinces, sap examinar a la perfecció els mecanismes d’allò que ens fa riure, s’hi endinsa i quan veu que és el moment precís, hi aboca la dosi perfecte d’incorrecció visceral i ofensiva. I tot això és un procés que es repeteix a ritme d’un acudit per cada vint segons de ràdio o televisió. “No és una norma que ens hagin imposat però és una cosa que et demana el cos. Millor o pitjor, més potent o menys, però a La Competència normalment hauria de ser que en cada intervenció d’un personatge hi hagués un chiste. Aquest és el ritme”.

- Quan fas acudits sobre temes delicats no creus que banalitzes temes importants?

- Sí, precisament crec que és això el que s’ha de fer amb els temes importants, banalitzar-los. Òbviament, he tingut familiars amb càncer, conec gent amb càncer, sé que és un tema molt xungo però precisament perquè és xungo crec que se n’ha de fer humor. Però en segons quins àmbits i quines situacions, eh. A mi m’agrada fer humor del que em fa por per treure-li ferro, siguin malalties, la mort, la soledat... Al final, tots els chistes per definició han d’ofendre algú, si no ofenen no són chistes. Com més ofengui un chiste més bo és. A mi m’encanta fer riure sobre malalties, sobre races i crec que he transmès que jo no sóc així, que m’he creat un personatge a Twitter i internet de tio desagradable però que espero que la gent entengui que és un personatge... I de fet, si no ho entenen me la pela perquè no he de passar comptes amb ningú.

- A Twitter les bromes més bèsties les fas contra tu mateix. 

- I són les que reben més retwitts.

- D’on surt la imatge de perdedor que t’has creat?

- De la realitat –exclama contundent i desvergonyit - .

- No pot ser...

- Sí, surt de la realitat! La gent s’estranya: “No, home, no seràs així”. Sí, sóc així: un looser. No conec molts guionistes d’humor que no siguin uns loosers, en el sentit àmpli de la paraula. Maldestres, amb poques habilitats socials. Un guionista per definició és un marcià. Jo no sé relacionar-me amb noies. La Júlia (Júlia Cot, amiga del Tomàs, actualment treballa amb ell a l’agència de guionistes 12 monos) d’entrada sembla molt seca, després és un encant de persona. Tots tenim unes habilitats socials molt reduïdes i això sovint juga a favor. Una de les claus de la comèdia és l’exageració però el personatge que m’he creat és bastant com sóc jo. Potser jo no sóc tant fill de puta, però de looser ja et dic jo que més o menys tant com el personatge.  

- És a dir, que el tòpic és cert.

- Sí, a 12 monos per exemple som dotze amics que anem junts a tot arreu. No sé si és pel fet de ser guionistes o ser col·legues no ens relacionem amb molta més gent que aquests dotze. També hi ha qui pensa que els guionistes som gent turmentada: “No trobo la meva musa!” –exagera el to de lamentació-. Els d’humor no som tan així, una virtut que conec és que som conscients d’aquest punt looser.

- Utilitzes coses que et passen a la vida real per als guions?

- Sí, i tant. També anècdotes més celebrades als sopars són reals. Crec que la diferència entre tu i jo és que jo és que si a mi em passa alguna cosa ridícula jo ho explico.

- Cap recança a posar-te en ridícul?

- No, tot en favor de la comèdia. Tinc un amics guionista que una vegada va quedar amb una tia per internet, era una cita a cegues. La tia era molt lletja, era molt grassa, un orc. El tio pensava: “Òstia, no és el que m’esperava i aquesta nit no follo però quan els hi expliqui als col·legues...”. Woody Allen a la pel•lícula “Delictes i faltes” feia una formula de la comèdia que deia: “Comèdia = tragèdia + temps”. Si deixes passar el temps suficient i hi poses la distància pots fer riure.

- Ei, si has de marxar avisa, que jo no estic controlant el temps.

- No tranquil, si una cosa tenim els guionistes és ego i ganes de parlar de nosaltres mateixos. Crec que un guionista aprèn a ser guionista quan deixa l’ego fora del lloc de feina. A mi el que més em va costar és acceptar que les meves idees no totes són brillants.

Tomás Fuentes | Fotografia de Guillermo Ruiz 


El cambrer es deixa veure fugaç pel fons de l’escena i en Tomás aprofita per demanar una altra cervesa. Malgrat definir-se a ell mateix com a fill de puta, looser i egolatra el que transmet en la conversa és tot el contrari. Bé, sobre si és un looser o no, no en tinc una opinió formada. Aquest badaloní controla la ironia i el sarcasme com ningú més sap fer. Per alguna cosa serà que està darrera d’alguns dels èxitstelevisius més reconeguts dels últims anys de televisió. El monòleg amb què Andreu Buenafuente va obrir el seu programa els darrers set anys d’emissió el firmava ben sovint en Tomás. “Jo tenia un pòster de l’Andreu penjat a l’habitació quan era petit, i tinc gravats en VHS molts dels seus programes a TV3. No em va costar gens adaptar-me a l’Andreu perquè ja sabia com parlava”. Ha escrit les gales dels Premis Goya en les ocasions en què Buenafuente en va ser el presentador i coescrit els recents espectacles teatrals d’èxit de la productora El Terrat. Ara dona vida als personatges de La Competència i properament ell mateix pujarà a l’escenari per participar en una funció escrita per “12 monos”, una mena de consultori radiofònic amb preguntes del públic.

Explica la seva trajectòria traient-se mèrits i matisant, sentenciant poc i amb la boca petita: “Potser és pretensiós però... ara no sé si dir-ho això, quedarà com pretensiós... -dubte i l’animo perquè continuï-. Crec que el primer acudit sobre Portugal que jo recordo a Espanya... que jo recordi eh, no vull dir que hagi sigut el primer. El primer acudit sobre Portugal a Espanya l’he fet jo. Era en un monòleg del Berto Romero quan substituïa l’Andreu a l’estiu. Era el primer estiu de crisi i el tema era vacances en crisi. L’acudit era: “Saps que hi ha crisi quan estàs buscant destinació per passar les vacances i a Google hi surt la paraula càmping o Portugal”.

- Es pot ser bon guionista i mal escriptor?

 - Sí, i tant. Mira l’Albert Espinosa.

 - He dit bon guionista.

 - Oh, touché... Bé, jo no he escrit cap llibre. Tampoc ho he provat mai però no crec que en fos capaç. Sé escriure esquetxos, monòlegs i el que vulguis, però una novel·la no crec. Crec que no va lligat. Òbviament com millor escriguis, tindràs més facilitat, però el talent va independent en saber escriure o no. Al final és una barreja de talent, sobretot talent, i bona escriptura també però en menor mesura.

- Has fet classes en un postgrau d’escriptura per a programes d’humor i en diversos cursos de guió. Saps veure a la primera la gent que serà bona?

- Els que acabaran treballant de guionistes els detectes. Potser no el primer dia però sí quan m’entreguen el primer text. I no solc equivocar-me. Molts alumnes que veia que apuntaven maneres ara estan treballant en la professió. Normalment hi ha deu alumnes que no són brillants però que ho fan bé i que podrien treballar de guionistes, i entre dos o tres que són brillants, que saps que ho petaran. Dos o tres loosers que s’hi acabaran dedicant.