Fill de puta, looser i egòlatra

Tomás Fuentes | Fotografia de Guillermo Ruiz 

Tomás Fuentes, guionista a La Competència de Rac1, prepara el seu salt al teatre amb l’agència 12 monos 

Hi ha un caixer automàtic a la Plaça del Diamant del barri de Gràcia de Barcelona on els vespres de cap de setmana sempre s’hi forma cua. Per anar a sopar o a prendre alguna cosa, els més conservadors escullen el caixer de tota la vida, amb porta i pestell interior per tancar i treure diners en la intimitat. La Caixa ofereix calefacció i uns instants de solitud davant de la pantalla tàctil que conviden a la reflexió. Més ara que han procurat dotar els caixers d’una intensa llum fluorescent blava que fa de l’acte de treure diners una experiència gairebé extrasensorial. A la majoria de clients de l’entitat amb la cartera poc pesant, però, no els importa fer minvar el compte corrent a la intempèrie i escullen el dispensador de bitllets que fa cantonada. Targeta – 20€ - pin – sense rebut, targeta – 20€ - pin – sense rebut. La cua, que sovint s’allarga fins a interrompre el pas dels vianants que passegen pel carrer, també sol minvar sempre més ràpid.

Allà espera pacient el seu torn Tomás Fuentes (Barcelona, 1983), palplantat darrera meu i subjectant amb una mà una cigarreta que després tirarà al terra mentre amb l’altra s’acosta el mòbil per mirar, per enèsima vegada, el Twitter. S’ha aprimat i últimament decideix tallar-se més curts els cabells, que ja gairebé no tenen temps per desordenar-se. Abans també es deixava patilles i perilla però ara fa créixer una barba uniforme poc frondosa que deu retallar un cop per setmana. Porta ulleres discretes de pasta que amplien els ulls de miop i reposen sobre un nas prominent. La boca és tan sols això, una obertura bocal sense gairebé llavis que la precedeixin.

- En l’entrevista que et vull fer m’agradaria tractar de teoritzar sobre l’humor. No sé si ho trobes una bajanada...

- No, perfecte. Es pot intentar, hi ha llibres sencers que en parlen.

En Tomàs Fuentes parla de chistes i de fer risa, que no d’acudits i de fer gràcia. Perquè si alguna cosa és aquest guionista és incorrecte. Preguntar-li a ell si es pot fer humor de tot és preguntar per una evidència fàcilment contrastable fent una ullada a tots els programes de televisió i ràdio per on ha passejat la seva afilada ploma. Bé, ploma... aquí s’escriu amb ordinador i a contrarellotge per entregar els guions a temps. “Un cop acaba La Competència (Rac1) fem una reunió i intuïm els temes que seran importants el dia següent, fem una escaleta molt breu i ens repartim els temes i personatges que els protagonitzaran. Jo entro una mica abans i ho faig tot al matí, el mateix dia. Un minut abans de començar encara estem entregant peces”. El got de whisky i la màquina d’escriure sempre sumen èpica a qualsevol escena en una redacció però no resulten gaire pràctics.

Tomás Fuentes | Fotografia de Guillermo Ruiz 

Càncer, SIDA, gays, sud-americans i Lucía Etxebarria són temes recurrents per a en Tomàs. És bon guionista pel que escriu, sí, però també perquè sap en quin lloc i en quina dosi pot aplicar el seu humor corrosiu. “Hi ha dies que em toca fer temes que em suden la polla, però bé... has d’anar a favor del programa. En un guionista és igual d’important el talent com saber-se adaptar al programa”. Analitza situacions mundanes del dia a dia de qualsevol o grans temes d’actualitat amb la mateixa precisió que un cirurgià obre un cos per començar-lo a operar. Amb la gramàtica com a bisturí i la retòrica com a pinces, sap examinar a la perfecció els mecanismes d’allò que ens fa riure, s’hi endinsa i quan veu que és el moment precís, hi aboca la dosi perfecte d’incorrecció visceral i ofensiva. I tot això és un procés que es repeteix a ritme d’un acudit per cada vint segons de ràdio o televisió. “No és una norma que ens hagin imposat però és una cosa que et demana el cos. Millor o pitjor, més potent o menys, però a La Competència normalment hauria de ser que en cada intervenció d’un personatge hi hagués un chiste. Aquest és el ritme”.

- Quan fas acudits sobre temes delicats no creus que banalitzes temes importants?

- Sí, precisament crec que és això el que s’ha de fer amb els temes importants, banalitzar-los. Òbviament, he tingut familiars amb càncer, conec gent amb càncer, sé que és un tema molt xungo però precisament perquè és xungo crec que se n’ha de fer humor. Però en segons quins àmbits i quines situacions, eh. A mi m’agrada fer humor del que em fa por per treure-li ferro, siguin malalties, la mort, la soledat... Al final, tots els chistes per definició han d’ofendre algú, si no ofenen no són chistes. Com més ofengui un chiste més bo és. A mi m’encanta fer riure sobre malalties, sobre races i crec que he transmès que jo no sóc així, que m’he creat un personatge a Twitter i internet de tio desagradable però que espero que la gent entengui que és un personatge... I de fet, si no ho entenen me la pela perquè no he de passar comptes amb ningú.

- A Twitter les bromes més bèsties les fas contra tu mateix. 

- I són les que reben més retwitts.

- D’on surt la imatge de perdedor que t’has creat?

- De la realitat –exclama contundent i desvergonyit - .

- No pot ser...

- Sí, surt de la realitat! La gent s’estranya: “No, home, no seràs així”. Sí, sóc així: un looser. No conec molts guionistes d’humor que no siguin uns loosers, en el sentit àmpli de la paraula. Maldestres, amb poques habilitats socials. Un guionista per definició és un marcià. Jo no sé relacionar-me amb noies. La Júlia (Júlia Cot, amiga del Tomàs, actualment treballa amb ell a l’agència de guionistes 12 monos) d’entrada sembla molt seca, després és un encant de persona. Tots tenim unes habilitats socials molt reduïdes i això sovint juga a favor. Una de les claus de la comèdia és l’exageració però el personatge que m’he creat és bastant com sóc jo. Potser jo no sóc tant fill de puta, però de looser ja et dic jo que més o menys tant com el personatge.  

- És a dir, que el tòpic és cert.

- Sí, a 12 monos per exemple som dotze amics que anem junts a tot arreu. No sé si és pel fet de ser guionistes o ser col·legues no ens relacionem amb molta més gent que aquests dotze. També hi ha qui pensa que els guionistes som gent turmentada: “No trobo la meva musa!” –exagera el to de lamentació-. Els d’humor no som tan així, una virtut que conec és que som conscients d’aquest punt looser.

- Utilitzes coses que et passen a la vida real per als guions?

- Sí, i tant. També anècdotes més celebrades als sopars són reals. Crec que la diferència entre tu i jo és que jo és que si a mi em passa alguna cosa ridícula jo ho explico.

- Cap recança a posar-te en ridícul?

- No, tot en favor de la comèdia. Tinc un amics guionista que una vegada va quedar amb una tia per internet, era una cita a cegues. La tia era molt lletja, era molt grassa, un orc. El tio pensava: “Òstia, no és el que m’esperava i aquesta nit no follo però quan els hi expliqui als col·legues...”. Woody Allen a la pel•lícula “Delictes i faltes” feia una formula de la comèdia que deia: “Comèdia = tragèdia + temps”. Si deixes passar el temps suficient i hi poses la distància pots fer riure.

- Ei, si has de marxar avisa, que jo no estic controlant el temps.

- No tranquil, si una cosa tenim els guionistes és ego i ganes de parlar de nosaltres mateixos. Crec que un guionista aprèn a ser guionista quan deixa l’ego fora del lloc de feina. A mi el que més em va costar és acceptar que les meves idees no totes són brillants.

Tomás Fuentes | Fotografia de Guillermo Ruiz 

El cambrer es deixa veure fugaç pel fons de l’escena i en Tomás aprofita per demanar una altra cervesa. Malgrat definir-se a ell mateix com a fill de puta, looser i egolatra el que transmet en la conversa és tot el contrari. Bé, sobre si és un looser o no, no en tinc una opinió formada. Aquest badaloní controla la ironia i el sarcasme com ningú més sap fer. Per alguna cosa serà que està darrera d’alguns dels èxitstelevisius més reconeguts dels últims anys de televisió. El monòleg amb què Andreu Buenafuente va obrir el seu programa els darrers set anys d’emissió el firmava ben sovint en Tomás. “Jo tenia un pòster de l’Andreu penjat a l’habitació quan era petit, i tinc gravats en VHS molts dels seus programes a TV3. No em va costar gens adaptar-me a l’Andreu perquè ja sabia com parlava”. Ha escrit les gales dels Premis Goya en les ocasions en què Buenafuente en va ser el presentador i coescrit els recents espectacles teatrals d’èxit de la productora El Terrat. Ara dona vida als personatges de La Competència i properament ell mateix pujarà a l’escenari per participar en una funció escrita per “12 monos”, una mena de consultori radiofònic amb preguntes del públic.

Explica la seva trajectòria traient-se mèrits i matisant, sentenciant poc i amb la boca petita: “Potser és pretensiós però... ara no sé si dir-ho això, quedarà com pretensiós... -dubte i l’animo perquè continuï-. Crec que el primer acudit sobre Portugal que jo recordo a Espanya... que jo recordi eh, no vull dir que hagi sigut el primer. El primer acudit sobre Portugal a Espanya l’he fet jo. Era en un monòleg del Berto Romero quan substituïa l’Andreu a l’estiu. Era el primer estiu de crisi i el tema era vacances en crisi. L’acudit era: “Saps que hi ha crisi quan estàs buscant destinació per passar les vacances i a Google hi surt la paraula càmping o Portugal”.

- Es pot ser bon guionista i mal escriptor?

 - Sí, i tant. Mira l’Albert Espinosa.

 - He dit bon guionista.

 - Oh, touché... Bé, jo no he escrit cap llibre. Tampoc ho he provat mai però no crec que en fos capaç. Sé escriure esquetxos, monòlegs i el que vulguis, però una novel·la no crec. Crec que no va lligat. Òbviament com millor escriguis, tindràs més facilitat, però el talent va independent en saber escriure o no. Al final és una barreja de talent, sobretot talent, i bona escriptura també però en menor mesura.

- Has fet classes en un postgrau d’escriptura per a programes d’humor i en diversos cursos de guió. Saps veure a la primera la gent que serà bona?

- Els que acabaran treballant de guionistes els detectes. Potser no el primer dia però sí quan m’entreguen el primer text. I no solc equivocar-me. Molts alumnes que veia que apuntaven maneres ara estan treballant en la professió. Normalment hi ha deu alumnes que no són brillants però que ho fan bé i que podrien treballar de guionistes, i entre dos o tres que són brillants, que saps que ho petaran. Dos o tres loosers que s’hi acabaran dedicant.

La banda sonora de l’apocalipsi

Crítica del disc “De bosc” (2012) de Pau Vallvé

Posem-nos-hi de cara, el món s’acaba. Ara ja no podem fer gran cosa per canviar el destí. La decadència de l’espècie humana està arribant en els nostres dies fins a cotes insospitades i el col·lapse social és al tombar de la cantonada. Polítics corruptes i el desglaç del casquet polar àrtic. Tot ben mesclat. De sobte, la fusió inesperada dels reactors d’una central nuclear, per exemple. El món és a punt d’evaporar-se.  Això sí, mentre correm per arribar a temps d’acomiadar-nos de vells amics que fa temps que no veiem, sonaran loops de guitarres i percussions creixents. Pau Vallvé ens hi posa la banda sonora.

Portada de "De bosc"

“De bosc” és el segon disc de Pau Vallvé en la seva faceta de cantautor pop que va encetar fa dos anys amb “2010”, un treball on deixava enrere anteriors projectes en què el barceloní publicava sota pseudònim. Vallvé aconsegueix seguir el fil del seu anterior compacte en els aspectes en què més havia aconseguit destacar. Cançons curtes que creixen en pocs minuts fins a esclatar de percussió en un èpic final. Un treball que incorpora els retocs de postproducció necessaris per donar consistència i cos a les cançons, però en la justa mesura per no sobrecarregar el disc.

Desimbolt de parafernàlies innecessàries, les lletres prenen més rellevància i Vallvé és més curós amb el que explica. Convida a aturar-se al marge al marge del camí per veure-les passar i fer-ne uns versos. Transmet la quietud i seguretat d’aquell que sap que ja no estem a temps de posar-hi remei. Un disc de calma i reflexió en què s’enumeren els últims desitjos i voluntats de l’artista per deixar-ho tot ben lligat en el moment final.

La composició i gravació de “De bosc”  ha estat una obra d’orfebreria. Percussionista de formació, és un multi-instrumentista capaç de desenvolupar ell sol bases d’acords, notes i ritmes que omplen el disc com si hi col·laborés una completa banda de pop. El seu millor aliat és el looper, un aparell que permet gravar rodes de diferents instruments i efectes perquè es repeteixin i se sumin els uns sobre els altres. A una guitarra acústica s’hi afegeixen uns cors, després una guitarra elèctrica, el baix i una explosió de bateria. A sobre d’aquesta base Vallvé pot incorporar-hi un puntejat i deixar-hi anar la seva veu. De vellut en els greus i afectada en els aguts, és càlida en les peces més acústiques i suficientment contundent en els cors que incorpora en els crescendos. Recorda tímidament a la de Thom Yorke, el cantant de Radiohead, un admirat referent que ha influenciat el cantautor durant tota la seva carrera musical.

Com el mateix Vallvé explica a la seva pàgina web, “De bosc” és una manera de ser d’algú reservat, poc amant de les multituds i que tendeix a anar a la seva. L’autor aconsegueix impregnar el disc d’aquesta essència i aconsegueix fer-nos entendre a la primera escolta de què es tracta aquest particular univers que ens vol apropar. Un microclima que obliga a escoltar el disc com una peça en conjunt més que no pas com una suma de cançons. Aquest caràcter global exigeix a l’oient estar atent als matisos de les cançons. Acostumats a la recent moda de l’edició de senzills individuals, o a tot estirar, la publicació de cançons sense continuïtat entaforades en un disc, s’agraeix aquesta aposta que sembla més pròpia dels anys 90 que de l’era digital.

D’entre les peces en destaca “Un gran riu de fang”, en què Vallvé tria el superpoder de parar el temps per tal de no caure en el gran riu de fang que s’acosta. Una cançó que anticipa la nostàlgia pels moments que vivim i mai tornaran amb una enganxosa melodia a la tornada. “Vaga general” és un crescendo continu de 3 minuts. Una cançó instrumental que no té res a veure amb la cançó protesta ni amb el rock contestatari, però el títol fa prou explícit la seva voluntat reivindicativa. I a les acaballes del disc, la extremada senzillesa de la lletra De bosc II s’alia amb la delicadesa del xilòfon que acompanya la guitarra. Uns versos de comiat que resumeixen l’essència del disc.  “I viure més lluny, i viure més fort, i viure més lent, i viure tranquil, i acabar essent de bosc”.

Escoltar "De bosc"

Reportatge sobre nens i adolescents actors

Elaborat durant la primavera del 2011 i publicat a la revista "Protagonistes ja!".

Joves de pel·lícula 

Són nens i adolescents, molt joves, que volen ser actors. Han crescut en la societat de la imatge, somien tenir els quinze minuts de fama que Andy Warhol creia necessaris per esser famós, pujar al tren i convertir-se en l’artista en què ells mateixos s’emmirallen. Alguns però, a base d’esforç, constància i sort, han tingut l’oportunitat i han sabut aprofitar-la. Són els seus primers passos dins l’apassionant però complicat món de la interpretació. 

 El 28 de març del 2011 l’escriptor i guionista Albert Espinosa presentava la seva nova novel•la a una llibreria de la Diagonal de Barcelona. L’acte va haver de suspendre’s per motius de seguretat. Mitja hora abans de la presentació, una munió de més de 1.000 adolescents ja s’aplegaven a l’entrada de la botiga per poder veure els joves actors de la sèrie Polseres vermelles, que havien de llegir fragments de la novel•la en l’acte. A l’hora prevista en què havia de començar la presentació, les entrades estaven totes repartides i els rumors de l’aparició d’algun dels actors pel voltant de la llibreria feia córrer les joves d’una banda a l’altre dels accessos. Els organitzadors van decidir suspendre l’acte, un noi havia resultat ferit per la trencadissa d’un vidre i no calia prendre més riscos. 

Polseres Vermelles és una de les sèries de més èxit de la darrera temporada de TV3. Està protagonitzada per sis joves actors d’entre 12 i 16 anys que tot just fan els seus primers passos en el món de la interpretació. El talent i la sort els ha fet traspassar la quotidianitat pròpia dels adolescents per convertir-se en actors d’una incipient carrera artística. Mentre construeixen la seva personalitat a base de progressos i errors, com qualsevol adolescent, ja saben què és passar càstings de selecció, ésser escollits per un paper, aprendre’s un guió, viure dies esgotadors de rodatge, que les noies els mirin de reüll i xiuxiuegin el seu nom i les avies els preguntin per les malalties que pateixen els personatges que encarnen. I fins hi tot n’hi ha que ja escullen entre el cinema i la televisió. L’Àlex Monner ho té clar: “El cinema. La tele serveix per adquirir formació, però en les pel•lícules et pots esplaiar i preparar les escenes molt més”. Ell és l’actor protagonista de la sèrie i un dels nois de més èxit; les noies van boges darrere d’ell. El cas dels joves protagonistes de Polseres Vermelles ens servirà per fer un recorregut pels primers passos en el món de la interpretació de nens i adolescents actors. 

L’Àlex, com els seus companys de la sèrie, cursa els estudis obligatoris en un institut de Barcelona, on també hi fa activitats complementàries com el teatre. Un migdia de l’any 2008 van venir uns caçatalents mentre representaven una de les obres de finals del curs de l’escola, es van fixar en ell i li van proposar d’anar al càsting de la pel•lícula Herois, de Pau Freixa. Més de 200 nois van competir per aconseguir un dels sis papers dels protagonistes. La Sílvia Méndez, directora de càsting de l’agència Casting & Co, vol fugir de la clàssica imatge agressiva i freda de les proves de selecció i creu que els concursos de televisió amb jurat tenen molt poc a veure amb la realitat de la professió: “Els càstings no són el xou dels programes!”. Treballa a la seva agència del barri del Guinardó de Barcelona en projectes de publicitat i cinema i coneix les particularitats de l’ofici a fons. “És clar que en el món dels càstings s’ha avançat si ho comparem amb fa quinze anys, però a Espanya en molts casos segueix essent un campi qui pugui”. 

Segons la Sílvia Méndez, el problema és la desconnexió entre el món d’interpretació amateur i el món laboral. Per això és fonamental per a qualsevol jove que vulgui entrar a formar part d’una producció de televisió o cinema que ell mateix es faci accessible a les agències de selecció, ha d’estar disponible a les productores i fer-se veure d’una manera o altra. En nens de poca edat, el més normal és que els pares inscriguin el seu fill als càstings i la Sílvia Méndez és conscient que, en la majoria d’aquests casos, els pares estan projectant en els seus fills allò que ells haurien volgut ser. El psicòleg, educador i periodista Jaume Funes creu que molts casos podrien considerar-se maltractament infantil: “Qui desitja fer l’anunci i sortir per la televisió? Els pares o el nen? No hi ha una manera clara de discernir en quins casos s’estan vulnerant el dret del nen a ser simplement això: un nen. Es pot combinar ser jove i actor a la vegada, però s’ha de saber fer bé. Per exemple, en les primeres relacions de parella no ha de ser només un adolescent desitjat per totes degut a la seva fama, sinó que ha de ser un simple adolescent que s’enamora”. 

Però si els nois no estan a gust en els càsting, no solen durar més de tres convocatòries. “És com aquells pares que apunten al fill a fer una activitat extraescolar d’esport o música. Si al noi no li convenç, se’n acabarà desapuntant”, afegeix la Sílvia Méndez. Amb els menors de sis anys és diferent: “No saben si són davant d’una càmera perquè els hi està fent una foto familiar o si són al metge. Els platós on es fa la prova de càmera són blancs, i jo crec que ho confonen amb una consulta”. Les proves que han de passar els aspirants depenen de les exigències de la productora o el director que durà a terme el rodatge, i els escollits mai no responen a un mateix patró: no triomfarà més el guapo que el lleig, ni l’alt que el baix. Segons la Sílvia Méndez, tant sols han de tenir en comú una sola cosa: la naturalitat davant la càmera, un tret essencial tant en adults com amb nens. En Jaume Funes afegeix que el famós precepte “la càmera t’estima” té a veure amb el caràcter de l’infant. Es tracta d’unes característiques especials relacionades amb la capacitat d’expressió i representació, que es poden adquirir en l’assaig però que tenen molt a veure amb una manera de ser.

Trobar aquest factor especial en els nois no és senzill. Quan una productora es posa en contacte amb la companyia de càsting de la Sílvia Méndez per sol•licitar el repartiment d’un rodatge comença un treball a contra-rellotge. “Normalment hi ha dos dies de marge. Llegim el guió i el director ens parla del perfil dels actors que busquem. Llavors fa falta posar-se en contacte amb agents i representants, que fan una selecció dels possibles aspirants que reuneixen les característiques de la producció i els citem al càsting. Si és amb nens, crec que és indispensable que hi hagi interacció entre ells, com si estiguessin al pati de l’escola i el càsting fos un joc”. 

Però el guanyador sempre és un, que reuneix les característiques exigides i té quelcom que funciona davant la càmera. Alguna cosa especial. En el càsting d’Herois, l’Àlex no ha aconseguit el paper protagonista, però serà dins la producció. El personatge principal l’interpretarà en Ferran Rull, de tretze anys i que se sorprèn que la pel•lícula encara porti cua dos anys després del rodatge. Els dos joves actors estan d’acord que l’estiu de l’estiu en què van filmar Herois va ser el millor de les seves vides, i aquest és un mèrit que s’apunta l’equip de rodatge. Els sis nois protagonistes van conviure durant dos mesos en una casa de colònies, perquè el companyerisme entre el grup d’amics que interpreten a la pel•lícula fos també una realitat. La seva referència dins el rodatge era la Laia Ricart, una actriu especialitzada en el coaching interpretatiu, és a dir, en la tutoria i l’acompanyament dels nens en la producció. Una mena de guia i de suport que va ser present en cada moment per tal que els nois aprenguessin a interpretar els seus papers; però també perquè adquirissin valors morals per enfrontar-se al futur. “Jo sempre era allà, com un punt de referència dels nois pel que em necessitessin i per assajar hores i hores les seqüencies que s’havien de gravar. Són actors que mai no s’havien posat davant una càmera més enllà de les proves de càsting, i calia fer un treball interpretatiu dur, més pacient, calmat i reflexiu que quan es treballa amb adults”. 

Vuit dies abans de començar el rodatge, els sis nois i la coach Laia Ricart van anar a la casa de colònies on conviurien durant dos mesos per a preparar els papers. Els primers passos en el guió no eren res més que entendre la trama i els personatges, i poc a poc es va anar construint la representació “com si d’una obra de teatre es tractés”, explica la Laia Ricart. L’essencial era protegir els nois del màxim de dificultats que es poguessin trobar davant les càmeres, assimilar intel•lectualment el guió i fundar unes bases interpretatives sòlides amb la vista sempre fixada en l’exigent horari que requereix el rodatge d’una pel•lícula. Per Herois va ser necessari un estiu de 14 hores de treball i 24 hores de convivència al dia, de dilluns a divendres amb descans els caps de setmana, en què deixaven la casa de colònies i tornaven amb les seves famílies. En Ferran Rull, protagonista de la pel•lícula, recorda que hi va haver moments de tot tipus: “Ens ho vam passar molt bé, però hi havia dies molt durs. Sobretot els dijous i els divendres, que s’aprofitava per rodar les seqüències de nit. L’equip de la pel•lícula intentava que descanséssim la nit anterior, però molt dies havíem de rodar fins les 7 del matí, i aguantàvem a base de Coca-Coles”. 

La Laia Ricart tenia una missió difícil dins l’equip de rodatge: havia de prevenir els joves actors dels canvis que viurien en el futur. La pel•lícula tant sols era un curset d’interpretació a marxes forçades que es materialitzava en hores de metratge, però els nois havien de ser conscients de què es podien trobar en un futur. “Durant el rodatge vam parlar molt de la popularitat i la fama”, explica la Laia. “És complicat de tractar i vist amb una mica de perspectiva, l’èxit que han tingut els nois ha estat molt gran. Havíem de procurar que sempre toquessin de peus a terra, que fossin plenament conscients que de moment han començat amb bon peu la seva carrera professional, però que si s’hi volen seguir dedicant, l’esforç i la constància no els hi treu ningú”. 

Pel psicòleg Jaume Funes, el procés de maduració d’un adolescent i la fama no poden anar de bracet, són conceptes contradictoris. “Només per definir que vol dir esser madur, ens hi podríem estar una bona estona... Un infant és madur en la mesura que està ben acompanyat”. La figura que representen els pares és clau perquè els nens puguin afrontar la popularitat amb garanties de sortir-se’n ben parat. A casa, els aspectes relacionats amb la fama han d’ocupar molt poc i la família ha de tractar l’infant com el que és: la primera meravella del món, però pel simple fet de ser nen, no de ser famós. Explica en Funes que “la normalitat és molt difícil, però encara ho és més si els pares tracten el noi com quelcom extraordinari”. 

En el rodatge, el vincle entre els pares i la producció era la coach Laia Ricart. Ella s’encarregava d’atendre’ls i recollir les seves pors. “Per sort, els seus pares se’ls estimen molt”, explica, “estaven especialment preocupats per les xarxes socials”. A internet, sobretot per la sèrie Polseres Vermelles, és on els nois pateixen més les conseqüències de la fama. El Ferran Rull explica que cadascun dels joves actors ho ha gestionat diferent. Ell considera que el Facebook és una eina de comunicació amb els seus amics i no accepta a ningú que no coneix. “Quan m’envien missatges pel Facebook els contesto sempre que puc, però els explico que no els acceptaré com amics”. A part del seu Facebook personal, que ell mateix administra, té 14 grups creats per fans a aquesta xarxa social. Alguns exigeixen que els incorpori al seu Facebook personal, altres li proclamen el seu amor incondicional i tots elogien la seva feina com a actor. 

La Laia Ricart opina que els elogis a la feina d’actor sempre s’han de prendre positivament. Qualsevol necessita ser reconegut pel que fa bé i en el seu cas això succeeix de forma exagerada. Necessiten aprendre a mirar el que els hi està passant amb distància. I en nens això costa més que en adults, perquè amb les primeres produccions d’una certa magnitud, ja han entrat dins la maquinaria enorme d’aquest món. La popularitat porta més treball, el problema és que els actors segueixen essent nens i encara els queda molt temps en què la seva preferència ha de ser estudiar. L’Àlex Monner s’ho pensa abans de respondre: “Si no fos un projecte extraordinàriament bo, no l’acceptaria. El primordial ara mateix és l’escola”. I en Ferran Rull creu que és massa petit per pensar en aquestes coses: “Estic fent 2n d’ESO, encara no puc pensar en això!”. Té clar que, de moment, el treball com a actor és una cosa secundària en la seva vida. 

A tots dos els aturen sovint pel carrer, sobretot si es mouen pel centre de Barcelona o van a llocs on hi ha gent de la seva mateixa edat. El psicòleg Jaume Funes creu que és fonamental ensenyar a pensar a aquests adolescents en si mateixos perquè puguin encaixar les aturades al carrer, les fotos i els autògrafs de forma positiva. Són adolescents amb dies de calma i tempesta, amb dies que són a dalt de tot i amb dies que toquen fons. És important aconseguir que no es converteixin en adults abans d’hora; s’ha d’intentar que el que els rodeja afecti el mínim possible a la seva maduració, i si ho fa, que sigui perquè n’han sabut extreure els efectes més positius. “Han de saber que hi ha moltes coses que han de passar per davant de la fama i els diners”, sentència en Jaume Funes. 

Però no tots els nens que adquireixen fama en fan bandera, sinó que en alguns casos pot succeir tot el contrari. L’adolescent pot sentir-se enganyat pel món i tancar-se en ell mateix, pensar que tot el que l’envolta és un engany i creure que viu en una mentida continua. L’Àlex Monner es pregunta “I si visc en un món fals? Moltes vegades em plantejo si la gent que m’envolta està amb mi pel meu personatge”. I explica multitud d’anècdotes de quan surt amb els amics o passeja amb la família i l’aturen les seves seguidores. “Odio la fama, no m’aporta res com a persona. Sempre dic que la persona que em ve a demanar una foto està enamorada del personatge. Em diuen «El Lleó [personatge de la sèrie] és el puto amo!». Molt bé, però tu a mi no em coneixes, em vens a demanar una foto perquè surto a la televisió”. L’Àlex Monner explica que quan les fans li diuen que l’estimen té la sensació que els elogis són falsos i molt intensos a la vegada i afegeix: “La meva família i els amics estan aconseguit que toqui de peus a terra i no em pugin els fums al cap. Els agraeixo molt tot el seu suport: sense ells no hauria arribat on sóc ara”.

La poètica de l’actualitat

El fotògraf Pedro Madueño exposa al Caixa Fòrum una selecció dels seus millors retrats periodístics 

No hi ha millor homenatge per a Madueño que compartir exposició, paret per paret, amb Francisco de Goya. Aquests dies al CaixaForum s’hi exhibeix una mostra del genial retratista de la Cort de Carles IV que, gràcies a les seves pinzellades, ens ha permès posar cara als monàrquics espanyols que regnaven Espanya en el traspàs del segle XVIII al XIX. Madueño, al seu torn, acompleix una missió similar en els darrers 35 anys. Les fotografies de l’audaç retratista de La Vanguardia construeixen dia rere dia un relat de memòria col·lectiva que permet fixar a la retina del lector l’esdevenir de la cultura contemporània.

Pedro Madueño en una sessió del Parlament de Catalunya. TVC.

Un desafiant primer pla de la cara de Quim Monzó dóna la benvinguda al visitant. L’escriptor català apareix embetumat de crema d’afaitar, l’hem interromput mentre s’arreglava per aparèixer al retrat que havia de fer Madueño. No obstant, el fotògraf sempre porta una càmera compacta a mà per les situacions inusuals i imprevistes que es puguin presentar durant el dia, i pitja el disparador. És llavors quan descobrim al Monzó més íntim i personal, que deixa a mitges les tasques d’higiene personal per obrir-nos la porta, i l’enxampem a mig afaitar. Un visitant s’atura davant la foto i esbossa mig somriure: Madueño ha aconseguit que l’inquietant i impenetrable escriptor es mostri davant nostre vulnerable.

 La tasca de Pedro camina de la mà del periodisme més interpretatiu, tot i que ell s’afanya en les entrevistes en vincular els seus retrats al fotoperiodisme que intenta plasmar la realitat de la forma més fidel possible. En els primers plans dels rostres més madurs, la fotografia traspassa la seva vessant més anecdòtica i momentània i ens permet extrapolar uns trets facials propis d’un instant a tota una manera de fer i ser. És el cas del retrat de Joan Marsé, en el qual s’esdevé una lluita entre llums i ombres per conformar una expressió afectada i reflexiva. En el seu rostre, marcat pel pas del temps, les arrugues són abismes profunds que conflueixen en el negre implacable en què es perd el fons de la fotografia. El retrat es converteix gairebé en un conjunt de llums que elaboren una figura icònica, la més precisa, explicativa i alhora emocionant. 

Antoni Tàpies. Pedro Madueño.

Segurament la temàtica de retrat amb què Madueño s’ha fet més conegut entre el públic és el de motiu polític, també present en la l’exposició. És molt interessant la proposta arriscada de retrat a Joan Carles I, què apareix de perfil i a contrallum, de manera que la seva silueta es contraposa amb el fons lluminós i es conforma negre , recordant vagament a la clàssica fotografia de perfil del cineasta Alfred Hitchcock. Just al seu costat del retrat del Borbó, observem un contrapicat de Jordi Pujol amb els braços creuats, el Palau de la Generalitat de taló de fons i dos Mossos d’Esquadra que en custodien l’entrada. Un retrat que contrasta amb el d’Artur Mas, un rigorós primer pla en què el President es mostra amb aire reflexiu. Completa la paret una instantània del jutge Baltasar Garzón, que es presenta amb les mans a les butxaques i posat voluntariós.

Un retrat de Ferran Adrià amb el torç nu (Madueño diu que el cuiner és un personatge molt interessant de plasmar), el raig de llum que il·lumina la mirada del poeta Miquel Martí i Pol o la creu que marca la galta del pintor i escultor Antònia Tàpies destaquen en una exposició en què comparteixen paret alguns dels escriptors, polítics i figures de l’espectacle més rellevants i interessants que hi ha hagut a Catalunya i Espanya des de 1977 fins l’actualitat. No obstant, el savoir-faire de Madueño no es manifesta en la seva màxima esplendor quan observem les seves obres ampliades i emmarcades en una sala d’exposicions, sinó que el seu hàbitat natural és entre les pàgines de La Vanguardia. És un exercici interessant posar de rellevància el treball d’aquest magnífic fotògraf en una exposició, però s’ha d’entendre la seva obra com la magnifica conjunció de text i imatge que s’esdevé diàriament en el periòdic. Madueño realitza, de forma subtil i intencionada, les millors instantànies per dotar de poètica a l’actualitat.

Enllaços d'interès 

Reportatge sobre fotografia política. Fotografies, TVC. 

Entrevista a Pedro Madueño. La Tribu, Catalunya Ràdio. 

Reportatge sobre l'exposició "Pedro Madueño, retrats 1977-2012". Ànima, Canal 33.

29F: Perspectives crítiques del canvi de model a la universitat