Piromania

Cocteau

A principis del segle XX un periodista va preguntar a l’escriptor Jean Cocteau quina peça s’enduria d’un Museu del Louvre en flames, en el supòsit que tant sols en pogués salvar una. Era època d’apogeu del fauvisme, i la voluntat de ruptura amb els precedents anteriors estava a l’ordre del dia. La resposta de Cocteau va ser breu: “les flames”. No era l’únic piròman entre els intel·lectuals de l’època. El pintor Vlaminck també solia proclamar que incendiaria l’Escola de Belles Arts a base d’omplir la seva paleta de tons rogencs, com també Derain omplia de llum vermellosa els seus quadres.

Anys més tard, una cadena de televisió va plantejar-li la mateixa pregunta a Dalí al Museu del Prado (segurament expectant de poder recollir unes declaracions dignes del geni surrealista). El pintor va optar per elogiar Les menines en contestar que allò que salvaria del museu en flames seria l’aire contingut en el quadre de Velázquez, referint-se a la buidor que ocupa la part superior de la pintura.

L’anècdota de Cocteau i Dalí jo l’havia conegut al revés i exagerada: Cocteau contestava que salvaria Les menines i llavors sortia Dalí pel darrera proclamant que ell salvaria les flames. Internet no comparteix aquesta versió, i jo li faig cas. Serveix igualment d’excusa per parlar de La Banda Municipal del Polo Norte. Dins el seu únic disc (per poc temps) anomenat La mejor hora para despertar-se s’hi inclou el tema “Museo en llamas”. En aquest cas però, les flames s’estenen per Barcelona enfilant Rambla amunt i cremant la seu de la UGT i la caserna de la Guàrdia Urbana. Pop vitalista i desenfadat, de lletres originals i sonoritat intencionadament imperfecte, contundent.

La Banda Municipal del Polo Norte

La Banda Municipal del Polo Norte són Òscar Andreu (veu), Juanpe González (guitarra i veu), Dimas Rodríguez (guitarra i veu), Marc Torrell (bateria), J. (baix) y Ari Fleck (teclat). Producció d’Oriol de Balanzó.

Parole, parole

Ja no cal un telescopi enfocat al balcó dels pisos del davant per saber què fa la veïna ni una editorial amb criteri per publicar certs textos. En tenim prou amb Twitters, Facebooks i Bloggers, i escollir si ens agrada més donar o rebre, que et mirin o ser mirat.